Antoni Serra i Bauçà

Antoni Serra i Bauçà neix a Sóller el 29 de gener de 1936, en el si d’una família benestant i catòlica d’antics terratinents. Fill del periodista Miquel Serra Pastor i de Carme Bauçà Mayol, creix en un ambient familiar on la cultura i la literatura tenen un pes determinant. De ben jove estudia amb les monges de la Caritat i a l’escola del Sagrat Cor del seu poble natal. Tot i rebre una educació marcada per la moral tradicional i la repressió dels primers anys de la dictadura, respira a casa una certa resistència al règim, especialment a través de la figura del seu oncle, Josep Serra, que havia estat alcalde de Sóller durant la República i militant d’Esquerra Republicana.

El pare, que el 1952 publica un llibre de relats, li transmet la passió per les lletres i l’art, encara que l’empeny a estudiar medicina, per tradició familiar. Serra inicia la carrera al vell Hospital Clínic de Barcelona, però el món universitari barceloní li obre portes molt més interessants que les acadèmiques: entra en contacte amb cercles d’intel·lectuals com Josep Maria Castellet, Carlos Barral o Jaime Gil de Biedma, i comença a participar en tertúlies i iniciatives culturals. En aquells anys impulsa la revista universitària Resurrección, segona experiència periodística després d’algunes col·laboracions juvenils al setmanari Sóller.

L’any 1958 abandona definitivament la medicina per dedicar-se a la literatura i al periodisme. Inicia un viatge per Espanya que ell mateix qualifica de “bohemi”, durant el qual treballa tallant arbres a Vera de Bidasoa i fins i tot com a pallasso —August de soirée— al Circ Atlas dels germans Tonetti. Aquella experiència errant marca el seu esperit inconformista. De retorn a Sóller, publica el seu primer llibre, Dos cuentos (1959), i poc després s’incorpora a la redacció del diari Última Hora, on desenvolupa una intensa activitat com a crític teatral i cinematogràfic, cronista esportiu i articulista.

Exerceix també de conferenciant i s’interessa per la història cultural del país: a partir de 1968 intensifica la recerca sobre Gabriel Alomar, polític i escriptor al qual acabarà dedicant diversos articles i publicacions com Aproximació a Gabriel Alomar (1977) o Gabriel Alomar: l’honestedat difícil (1984). Mentrestant, i paral·lelament a la seva activitat periodística, segueix cultivant la prosa creativa escrivint encara en castellà: El llibre de relats La Paga y diálogos de viuda y joven (1960), la novel·la Caballero Homs (1965) i la trilogia novel·lística Camino hacia la horca (1966-1972).

Durant els anys seixanta participa activament en la vida cultural i política més o menys soterrada de Palma. Assisteix a les tertúlies del Bar Moka, on comparteix xerrades amb Joan Alomar, Manuel Picó, Miquel Àngel Colomar i el pintor Fraver, entre d’altres, i també a les del Bar Riskal, on coneix Llorenç Villalonga i Jaume Adrover. En el terreny estrictament polític, enllaça amb les cèl·lules del PSUC i, després d’una detenció durant una conferència a la Casa Catalana, comença a ser vigilat més intensament per les autoritats franquistes.

Malgrat una certa estabilitat professional com a periodista i l’èxit d’algunes iniciatives culturals —com unes jornades dedicades a la història i la pràctica teatral—, a finals de la dècada decideix traslladar-se de nou al Principat. Allà assumeix la secretaria de Premsa i Propaganda del Comitè d’Intel·lectuals del PSUC, viu l’estat d’excepció de 1969 i participa en la tancada d’intel·lectuals a Montserrat l’any següent. Durant aquest període es guanya la vida amb traduccions i col·laboracions editorials diverses. Finalment, el 1971 accepta la proposta de Josep Tous per dirigir una llibreria de nova creació a Palma. De retorn a Mallorca, es posa al capdavant de la Llibreria Tous, que aviat esdevé un espai de trobada i agitació cultural. Des d’allà organitza la primera Setmana del Llibre Editat a Mallorca i impulsa la col·lecció Turmeda, que arriba a publicar una trentena de títols. En l’àmbit polític, s’integra al PSAN amb la voluntat d’articular un catalanisme d’esquerres. El 1976 exerceix de secretari tècnic del Congrés de Cultura Catalana a les Illes Balears i, l’any següent, participa en la fundació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de la qual va ser vicepresident per les Illes, i s’incorpora, havent adoptat ja el català com a llengua literària, al col·lectiu Ofèlia Dracs, amb el qual participa en Negra i consentida (1983), Essa efa (1985) i Boccato di cardinali (1985). La seva activitat periodística continua ininterrompuda, amb col·laboracions a Última Hora, Diari de Balears, Diario de Mallorca, Avui, Tele/eXpres, Destino, Serra d’Or, El Temps entre d’altres, amb articles d’opinió, reportatges i crítiques de teatre i cinema.

La seva obra literària, extensa i diversa, reflecteix una mirada sempre compromesa i crítica. A partir dels anys setanta, Antoni Serra comença a publicar literatura en català i es mou amb naturalitat entre gèneres i registres molt diversos. Publica llibres de relats com Entrada de fosca (1972), Tríptic del viatger (1975), Quartet per a una confidència (1977), Música de Mahler per a una lloca didàctica (1985) i, més endavant, Morts d’immortalitat (1995), La insostenible levitat dels cossos (1996) o Narracions de vida i mort (1999). S’endinsa també en la novel·la experimental, especialment amb La gloriosa mort de Joan Boira (1973), El cap dins el cercle (1979) i Rapsòdia per a una nit de Walpurgis, Nureddunna (1981), alhora que conrea altres tipus de novel·la amb títols com Per ben morir (1988), la reflexió sobre l’antisemitisme a Mallorca Carrer de l’Argenteria, 36 (1988) o la novel·la de formació Llibre de família (1991).

A partir de la segona meitat dels anys vuitanta, Serra assoleix un gran èxit amb una sèrie de novel·les negres, clarament inspirades en la narrativa nord-americana del gènere. La majoria estan protagonitzades per un personatge de creació pròpia, el policia portuguès establert a Palma Celso Mosqueiro: El blau pàl·lid de la rosa de paper (1985), L’arqueòloga va somriure abans de morir (1986), Espurnes de sang (1987), RIP, senyor Mosqueiro (1989) i Cita a Belgrad (1992). L’última novel·la d’aquesta sèrie, L’avinguda de la fosca (1994), està protagonitzada pel personatge real Thomas Harris.

Antoni Serra acostuma a mostrar en les seves obres una visió del món compromesa i subversiva, sobretot en els llibres de memòries i en els assaigs, on combina la reflexió personal amb la denùncia social. Recupera la memòria dels anys de lluita franquista i postfranquista a Gràcies, no volem flors, (1981) i als quatre dietaris reunits sota el títol general de Diari d'ombres, paisatges i figures: La mort del vell dictador (2002), L’activisme cultural (2004), La decrepitud del periodisme (2007), un conjunt que constitueix una de les cròniques més lúcides de la vida cultural catalana del segle XX. Retrata les penúries dels més dèbils a Gent del carrer, (1971), i exposa les seves consideracions sobre l'art i la cultura i el paper de l’intel·lectual en títols com L'anàrquica escriptura de la terra inexistent, (1993), El (meu) testament literari, (1997), No hi ha quart poder, (2002), Passió (confessable) per la cinematografia, (2005) i Llarg adéu a la vida: reflexions sobre la cultura del meu temps, (2006).

La seva obra ha estat traduïda al castellà, a l’italià, a l’alemany i al francès, i ha rebut diversos reconeixements, entre els quals el títol d’Escriptor del Mes al Principat de Catalunya (1995) i el Premi Rosalía de Castro del Centro PEN Galicia (2014).

Serra viu els darrers anys a Sa Cabaneta, a Marratxí, des d’on continua escrivint fins poc abans de morir. La seva trajectòria, amb més de cinquanta llibres publicats, es caracteritza per una veu literària rebel i heterodoxa, per la seva mirada crítica sobre la cultura i per una fidelitat absoluta al compromís amb la llengua i el país. Mor a Mallorca l’11 de març de 2023, als vuitanta-set anys.