Maria-Antònia Oliver

INFANTESA A MANACOR, ANYS DE POSTGUERRA (1946-1959)

Maria-Antònia Oliver i Cabrer va néixer el 4 de desembre de 1946 a Manacor. El seu nom coincideix amb el dels pares, Toni i Antònia, i amb el de la àvia paterna Antònia-Maria, procedent de Sóller. La mare va optar per l’ordre invers del nom, la forma més comú a Manacor.

Durant de la seva infantesa estudia a les monges de la Caritat a Manacor, reb una base cultural dins els límits que marcaven les estretors ideològiques de la dictadura i els d’una família conservadora. A la casa pairal vivien l’avi i els dos bloncos; mot que es troba a l’aplec de rondalles mallorquines de mossèn Alcover i que popularment va derivar a conco, varietat dialectal d’oncle. L’àvia materna havia mort als 46 anys després de tenir nou fills, així que quan va néixer Maria-Antònia Oliver, la neboda més petita, descobria els misteris de les llegendes escoltant l’oncle-avi que malgrat no saber de lletra cantava cançons, glosava a balquena i li contava rondalles.

Maria-Antònia Oliver de ben menuda es va sentir atreta per la literatura oral, primer com a incipient lectora i més endavant com escriptora. Va heretar el gust de crear històries, gràcies també a les contarelles del blonco Joan Cabré, que té un paper cabdal a l’hora de suscitar-li passió per la lectura i l’escriptura.

ADOLESCÈNCIA A PALMA. EDUCACIÓ SUPERIOR (1960-1967)

Després d'haver fet "cultura general i secretariat", pintura i guitarra a Manacor, Maria-Antònia Oliver continua amb educació superior. L’any 1963 la seva família es muda a Palma i aquest mateix any Maria-Antònia estudia en un mateix any, quatre cursos: ingrés, primer, segon i tercer al col·legi Sant Rafel de les monges de la Caritat amb la voluntat de presentar-se a les proves d’hostessa de vol.

D’aquest darrer somni d’adolescència acaba cansada, després de treballar durant tres mesos com a hostessa de terra en la companyia Iberia. I finalment quan la família torna cap a Manacor, ella roman a la residència de monges del carrer de la Rosa per estudiar batxillerat a l’Institut Joan Alcover de Palma (1965-1968). Eren temps de revolta, de descobriment de la llibertat i, en companyia de nous amics, Maria-Antònia opta per la rebel·lia. Comença a fumar i a llegir en català, a creuar converses amb noves amistats. Sempre havia estat bona lectora però l’estada fora de la casa familiar i el batxiller, van ser un moment clau per a l’escriptora que recorda aquells anys amb una vocació d’explicar coses i no guardar-les només per a ella. Més endavant, la pròpia autora afirma «per mi escriure és viure, viure és escriure».

A partir dels dèsset anys es concreta la seva vocació d’escriptora i després d’unes provatures en castellà, en que guanya el concurs literari de l’institut. L’edició següent demana presentar-s’hi en català i davant la negativa, no hi participà. El premi d’aquell any queda desert i amb l’esperonament d’Aina Moll, la professora de francès que fora de l’horari lectiu impartia cursos de català a l’alumnat interessat. Així va decidir-se finalment a usar la llengua pròpia també en els escrits de caire literari.

Encara adolescent entra a treballar en una agència de detectius amb la missió passar informes a màquina. L’agència esmentada aviat començà a especialitzar-se en serveis a senyores que volien assabentar-se si els seus homes els eren infidels i amb qui. Aquí s’evidencia la influència que més endavant tindrà la primera detectiva catalana, Lònia Guiu, com a personatge de la trilogia creada per la pionera Maria-Antònia Oliver.

INICI D’UNA RELACIÓ. JAUME FUSTER (1967-1969)

Amb 21 anys Maria-Antònia Oliver coneix a Jaume Fuster, figura fonamental a la seva vida i a la projecció del seu camí literari. Maria-Antònia formava part del grup de teatre a La Protectora de Palma en aquelles anys de joventut quan a finals de 1967 apareixen dos soldats que volien ser-ne part; un d’ells, el jove escriptor que havia publicat Breu història del teatre català i complia el servei militar a Palma. Les seves idees esquerranes provoquen que traslladin a Jaume Fuster al campament de l’illa de Cabrera per motius polítics, on l’aïllament era gairebé complet. I des d’allà comença una correspondència entre la jove parella, que signen sobres i cartes amb el personal T’estim-o-e-i; en referència a la terminació verbal de diferents varietats dialectals, tal com es pot llegir a la novel·la epistolar pòstuma Paraules al sol (2023).

El 18 de gener de 1969 decideixen casar-se i establir-se a Barcelona on Oliver publicarà la major part de les seves obres i on desenvoluparà gran part de les seves col·laboracions sense deixar mai el contacte amb la seva Mallorca natal. La decisió de viure primer a Catalunya fou presa per els dos amb la voluntat de professionalitzar-se en l’àmbit literari. Eren moments difícils per a la literatura catalana però els petits canvis en el món editorial feien preveure la possibilitat de viure de tasques literàries, tal com van fer-ho durant la seva trajectòria professional.

A Barcelona entren en contacte amb un grup d’autors avantguardistes que tenien la voluntat d’experimentació en la literatura. Una generació caracteritzada per les seves inquietuds rupturistes amb una nova mirada des del punt de vista tant social, cultural com literari. Una generació que es va proposar tenir un paper rellevant i capdavanter en la literatura catalana. Oliver és reconeguda com una de les veus més transgressores de la denominada “generació dels setanta” per Guillem-Jordi Graells i Oriol Pi de Cabanyes.

Oliver va ser ferma defensora dels drets de la dona, de la llengua catalana i la renovació del món literari català. En les acaballes del franquisme, coordina l’àmbit de Producció Literària del I Congrés de Cultura Catalana celebrat a Barcelona al 1977 amb la reivindicació de restaurar la Institució de les Lletres Catalanes per part de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de la qual Oliver fou sòcia fundacional i la primera dona associada al 1978.

PRIMERES NOVEL·LES (1970-1979)

Maria-Antònia Oliver amb vint-i-tres anys escriu Cròniques d’un mig estiu (1970), en una llengua dialectal i molt rica. Una història per explicar el món del turisme als anys seixanta a Mallorca que denuncia les barbaritats del boom turístic. Al 1969 presenta la seva primera novel·la al premi Ciutat de Palma. Llorenç Villalonga, membre del jurat llavors Premios Palma, dedica elogioses paraules i procura que l’obra sigui publicada com mereix a Club Editor. L’escriptor és uns dels primers a intuir la que ha estat una de les trajectòries més consolidades del panorama literari català contemporani i qualifica la novel·la “de petita obra mestra”. Després d’un llarg procés d’edició, a la primavera de 1971 es presenta la novel·la Cròniques d’un mig estiu a la llibreia Ull de Vidre de Palma, i Llorenç Villalonga escriu un discurs impregnat d’elogis i lloances cap a l’escriptora, llegit per Guillem Frontera –també jove escriptor de Mallorca que s’instal·la a Barcelona i es contempla a la generació dels setanta–.

La literatura popular de transmissió oral representa una de les peculiaritats més notables en l’obra d’Oliver com mostren les seves primeres novel·les, especialment Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972). Relata la vida de tres generacions d’una família que habitava en un poble imaginari, fins el dia que Mallorca fou enfonsada pels gegants de la Mediterrània quan veuen l’illa plena de ciment. Després publica el recull de relats, Coordenades espai–temps per guardar-hi les ensaïmades (1975) i seguidament El vaixell d’iràs i no tornaràs (1976). On l’escriptora escriu una rondalla que conté una part eròtica i sexual, introduint elements que no apareixen en el corpus aplegat per Mossèn A. M. Alcover. La història es situa en una embarcació –En Falaguer– que mai no aconsegueix assolir port per les empentes dels gegants de la mediterrània. Al 1979 publica Punt d’arròs i Figues d’un altre paner, recull de contes i narracions breus de diferents èpoques i estils.

OFÈLIA DRACS (1980-1985)

Maria-Antònia Oliver participa activament del col·lectiu per les afinitats ideològiques i literàries, ja que tots cercaven l’experimentació i l’avantguarda en la producció literària en català. El col·lectiu Ofèlia Dracs es van donar a conèixer amb el llibre Deu pometes té el pomer (1979), recull col·lectiu i anònim de contes eròtics i d’humor que va guanyar el premi La Sonrisa Vertical, aquell mateix any. Publiquen col·lectivament reculls de contes escrits a vàries mans, com Lovecraft, Lovecraft! (1981), Negra i consentida (1983), Essa, Efa (1985), Bocatto di cardinali (1985). Consagrats a la narrativa de gènere eròtica, ciència-ficció, terror, policíaca i detectivesc. Format per Jaume Fuster, Josep Albanell, Margarida Aritzeta, Jaume Cabré, Assumpció Cantalozella, Joaquim Carbó, Xavier Romeu, Quim Soler, Miquel Desclot, Carles Reig, Joaquim Soler, J.M.Illa, Quim Monzó, Joan Rendé, Isidre Grau, Josep Ll.Seguí, Antoni Serra, Joana Escobedo, entre d’altres.

Maria-Antònia Oliver que abans no havia escrit narrativa negra –a diferència del Jaume Fuster– s’hi va abocar. I al 1982 comença a esbossar a la primera detectiva de la literatura catalana que apareix al conte On ets, Mònica? publicat al recull Negra i consentida (1983). Lònia Guiu finalment serà la protagonista de la trilogia formada per Estudi en Lila (1985), Antípodes (1988) i El sol que fa l’ànec (1994), obres traduïdes a vàries llengües.

TRILOGIA LÒNIA GUIU (1985-1994)

Maria-Antònia Oliver va ser pionera en la creació de la primera detectiva de la literatura catalana als anys vuitanta. Hi havia un buit de la dona com escriptora de novel·les de gènere policíac i com a personatge protagonista en la història. De fet, la manca de protagonistes femenines en el camp de la novel·la negra en català va romandre inalterat fins a la publicació d’Estudi en lila. Lònia Guiu, protagonista d’una saga criminal, ostenta per primera vegada el rol reservat de manera exclusiva a personatges masculins. Antiheroïna que pretén restablir la pau en els casos que exerceix com a detectiva privada amb la seva agència pròpia. Convertida en un referent literari català de novel·la negra, escrita amb un estil propi, s’avança al seu temps, amb compromís social i mirada feminista envers una societat patriarcal.

Estudi en lila (1985), títol que suposa un homenatge a l’obra A Study in Scarlet d’Arthur Conan Doyle, presenta la investigació de dos casos a desvetllar en relació a abusos. A Antípodes (1988), Guiu viu noves aventures a Melbourne, on decideix instal·lar-se una temporada i desvetlla casos de maltractament i finalment a El sol que fa l’ànec (1994) situada de nou a Mallorca investiga casos completament actuals. Les tres novel·les de Maria-Antònia Oliver han estat traduïdes a l’alemany, al neerlandès, al portuguès, a l’anglès i al francès, fet que podria explicar la fama internacional de la trilogia de Maria-Antònia Oliver.

PROFESSIONALITZA L’OFICI D’ESCRIPTORA (1980-1989)

Durant els anys vuitanta, l’autora professionalitza l’ofici d’escriptora amb feines que s’adiuen amb la seva vocació. Durant anys col·labora en premsa escrita. A més d’escriure guions teatrals i guions televisius per a programes culturals per el Circuit Català de TVE com Signes i Cinc cèntims de cultura allà on presenta i entrevista els autors catalans més importants del moment entre els quals Josep Maria Llompart, Francesc de Borja Moll, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Maria-Aurèlia Capmany, Joan Perucho, Joan Fuster, entre d’altres.

Maria-Antònia Oliver dedica la seva vida al conreu de diferents gèneres de la literatura, a més desplega una important carrera professional en la traducció literària. Sent la primera traductora al català de Virginia Woolf al 1973 de Els anys en la col·lecció de Nova Terra dirigida per Maria-Aurèlia Capmany.

De Virginia Woolf també va traduir Orlando (1985), Les Ones (1988). A més de traduir autors i títols fonamentals de la literatura universal com Frankenstein de Mary W. Shelley, Peter Pan J. M. Barrie, La conxorxa dels enzes de John K. Toole, François, le Champi George Sand, Jules Verne, Mark Twain, Robert Louis Stevenson, entre d’altres. I s’acosta a la literatura infantil i juvenil amb les traduccions de Peter Pan de J.M. Barrie i altres autors clàssics com Conte de Nadal de Charles Dickens, Les aventures de Tom Sawyer (1982), El castell dels Càrpats de Jules Verne (1978).

Al 1985 obté el Premi de Traducció de Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya per Moby Dick de Hermann Melville. I tot això a més de traduir texts contemporanis, assaigs i diferents publicacions seguint el principi com ella mateixa comenta «Traduir és trair: Sempre traeixes una mica s’autor que tradueixes.»

A més a més de la seva obra narrativa, que conforma el gruix de la seva producció, Maria-Antònia Oliver ha conreat el teatre, amb obres com Negroni de ginebra i l'adaptació teatral de l'obra de Salvador Galmés, La dida. En el camp audiovisual, ha treballat en guions cinematogràfics i per a la televisió i la ràdio, dels quals podem destacar, entre d'altres, "Vegetal", "Muller qui cerca espill", "Que patines, Laura?".

Maria Antònia Oliver al 1985 publica Crineres de foc, a on veim reflectida aquesta necessitat d’explicar el món a través dels antecessors i també Margalida perla fina, una faula infantil dedicada a la seva neboda i a l’amistat. Uns anys després publica Pacaticú (1988) i la col·lecció de relats Tríptics (1989) que ens remet a mons onírics i mitològics.

PREMIS I RECONEIXEMENTS (1990-1995)

Al 1991 hi ha un gran reconeixement en la trajectòria novel·lística de Maria-Antònia Oliver quan guanya el premi Prudenci Bertrana per l’obra Joana E. (1992). Una història, que escriu entre 1988 i 1991, centrada en el personatge femení que per primera vegada evoca la Guerra Civil i el franquisme. És la història d’un alliberament, de la conquesta de l’autonomia guanyada en la postguerra. La originalitat de la novel·la és la manera com la protagonista assumeix sense remordiment la venjança i desafia l’establishment. Aquesta obra significa un gir en la narrativa de Maria-Antònia Oliver ja que introdueix elements nous: to melodramàtic, introspecció i intimisme, amb el fet de novel·lar la biografia d’una persona real. A més de ser un homenatge a tres escriptores que van influir tant a l’autora com a la protagonista de la novel·la: Charlotte Brontë, Virginia Woolf i Víctor Català, de les quals podem trobar citacions i fragments de Jane Eyre, Els anys i Solitud dins la novel·la d’Oliver.

Després de publicar aquesta obra va ser “Escriptora del mes” a través de la Institució de les Lletres Catalanes, fet que li va permetre recórrer, els Països Catalans durant trenta dies i contactar amb part del seu públic.

«Jo escric perquè m’estimen, però sobretot per criticar el món que no m'agrada i perquè escrivint puc ésser jo mateixa, perquè escriure és la meva manera de ser, per morir una mica menys el dia que em mori. I sobretot, perquè m’agrada. I perquè és l’únic que sé fer.»

Al 1995 publica Amors de cans (Premi Llorenç Villalonga- Ciutat de Palma, 1994) per la saga familiar que és la cobejança d’una família que transcorre a Mallorca dels anys setanta i noranta. El contrapunt de les Gamundines és l’Àngela, que ho entén i ho endevina tot i diu les veritats quan les demés germanes menteixen. Aquest personatge fa palesa la força de la imaginació, la fantasia i la poesia, com també la bellesa de l’amor lliure, tema central de Tallats de lluna (2000). La tercera novel·la d’un cicle sobre malaltia i la mort, centrada en la realitat amb el problema de la sida. Una novel·la del dol, absència de l’estimat sobre la dificultat de la supervivència després de la mort.

SILENCI. MALALTIA I DOL

Maria-Antònia Oliver i Jaume Fuster van viure a Barcelona més de vint anys, i també van residir a la Cerdanya al 1984 on escrivien plegats amb la tranquil·litat que necessitaven a recer de les muntanyes. Fins que van trobar una casa pròpia a l’illa i des de 1986 van iniciar llargues temporades a la casa de Biniali, Son Arrom, just davant les escales de l’església al costats dels seus cans.

La parella seguia la vida que havia decidit viure fins que de manera inesperada, la malaltia va arribar a les seves vides de manera paral·lela. De sobte el 13 de juliol de 1997 fan un trasplantament de cor a Maria-Antònia Oliver. Aquesta operació va significar una llarga temporada de silenci que es va prolongar perquè, just després de li detecten un càncer a Jaume Fuster que mor prematurament el 31 de gener de 1998.

Amb una estada bimestral a Barcelona, motivada per les estrictes revisions mèdiques posteriors al trasplantament, la resta de l’any el passa a la casa de Biniali on na Mel i na Blanqueta, les dues gosses que l’acompanyen fidelment, a les quals s’han afegit dos moixos, en Blau i en Cel, que l’omplen d’afecte. L’albercoquer, el llimoner, la xicaranda -protagonista d’un dels seus darrers relats–, un espai de recer on per recuperar la veu i tornar a escriure. La paraula va fer sobreviure l’autora i la veu literària la sobreviurà a través de la seva obra.

AUTORA DEL SEGLE XXI (2000-2022)

L’escriptora abordava la influència dels darrers esdeveniments sobre el seu treball literari i es dedica a refer-se físicament i emocionalment per recuperar l’escriptura. En l’antologia L’illa i la dona (2003) hi ha un recull de 35 anys de contes. I la dimensió autobiogràfica, absent de les primeres obres de Maria Antònia Oliver, és troba a en especial a Colors de mar (2007), que reuneix textos que evoquen l’absència de l’home estimat, el dolor de la separació i la soledat. El últims reconeixements que reb són Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, 2004. Al 2007 reb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i al 2016 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en reconeixement de la seva trajectòria amb un discurs lucidíssim en el que reivindica el dret a dubtar. Es converteix en la 48a edició, en la quarta dona en rebre el Premi d’Honor per davant seu, Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies i Montserrat Abelló.

Maria-Antònia Oliver mor el 10 de febrer de 2022 a l’edat de setanta-cinc anys deixant un text inèdit que es publica pòstumament Paraules al sol (2023). Escrita a partir de les cartes que intercanvien en moments de separació imposada, on apareix el retrat d’un país gris de finals dels seixanta en què la llibertat i la llengua són tancades amb pany i clau.