Miquel Àngel Riera

Miquel Àngel Riera i Nadal neix a Manacor el 29 d’abril de 1930, dins una família acomodada que cultiva la sensibilitat artística però que no compta amb antecedents d’estudis superiors. Creix en un entorn marcat per la Guerra Civil, que colpeja amb especial duresa la seva comarca natal. De ben petit viu un clima tens, ple de privacions, que també es reflecteix en la pobresa del sistema educatiu dels primers anys del franquisme. Tot i això, estima la lectura i descobreix, gairebé d’amagat, una inclinació profunda cap a la literatura. La comparteix amb altres joves manacorins que també començaran a fer camí, com Jaume Vidal Alcover o Guillem d’Efak.

Cursa el batxillerat al Col·legi Ramon Llull i, un cop acabat, inicia els estudis de Dret a la Universitat de Barcelona el 1947, en qualitat d’alumne lliure. Continua la carrera a Granada i a Salamanca, i aprofita cada ciutat com un espai per engrandir el seu univers literari. Cap al 1948, en un viatge a Barcelona, llegeix per primera vegada el Romancero gitano i el Libro de poemas de Federico García Lorca, que el trasbalsen i li obren un camí nou. Descobreix també l’obra de Vicente Aleixandre i de Pedro Salinas, poetes que influiran fortament en les seves primeres provatures. Com passa amb altres creadors mallorquins de postguerra, la Generació del 27 deixa una empremta clara en l’inici de la seva producció.

En aquesta etapa primerenca, publica alguns poemes en castellà en un setmanari local i s’entrega a una activitat poètica intensa. Escriu cinc llibres que no arriben a veure la llum: Horas en blanco, Las sandalias de Atenea, Amigo lejano, Por el frontis del ocaso en el monte i Inventario previo. A partir d’ells elabora una tria, El ángel y otros indicios, que tampoc no es publica. Paral·lelament redacta un recull en català, Bolles de fang, que igualment queda inèdit. Algunes de les seves poesies apareixen a la revista Poesía Nueva i a l'Antología Poética 1952 de la revista Rumbos. També un dels seus reculls queda entre els finalistes del prestigiós premi Adonais.

El 1957 comença Poemes a Nai, que no veu la llum fins al 1965. Quan surt, sorprèn el panorama literari mallorquí per la maduresa de la veu que s’hi manifesta. Després d’aquest llibre, s’endinsa en un període de silenci públic dedicat sobretot a la seva feina de gestor administratiu. No abandona la poesia, però la manté en un terreny íntim i discret.

Entre 1969 i 1970 reprèn l’escriptura amb intensitat i elabora Biografia, obra que publica el 1974 després d’un procés molt rigorós de reelaboració. Amb aquest llibre inicia una etapa nova, allunyada de la sumptuositat i de l’onirisme dels primers anys, i aposta per un llenguatge més nu, més pròxim a la meditació existencial. A continuació redacta La bellesa de l’home (redactat entre 1971 i 1972, premi Joan Alcover 1974, publicat el 1979) i Paràbola i clam de la cosa humana, i publica les versions en català de poemes de Rafael Alberti sota el títol Poemes de l’enyorament. En paral·lel, impulsa iniciatives editorials: crea la col·lecció El Turó el 1971 i, uns anys després, posa en marxa Tià de Sa Real, que dirigirà fins al final de la seva vida.

A principis dels anys setanta, Riera s’endinsa en la narrativa. El 1971 escriu Fuita i martiri de Sant Andreu Milà, que publica dos anys més tard. El 1974 conclou Morir quan cal, premiada i molt ben rebuda. Aquestes dues novel·les, juntament amb L’endemà de mai i Panorama amb dona, formen un cicle cohesionat per la interrelació de personatges, pel record constant de la Guerra Civil i per una mirada profunda sobre l’ésser humà sotmès a proves extremes. També publica un volum de relats, La rara anatomia dels centaures, que reforça el seu prestigi narratiu.

Les dècades següents consoliden la seva importància dins les lletres catalanes. Publica Llibre de benaventurances, El pis de la badia, Els déus inaccessibles i Illa Flaubert, novel·les i poemaris que reben premis rellevants i que es tradueixen a diverses llengües. El 1985 apareix el volum Tots els poemes (1967-1981), que recull la seva poesia editada fins aleshores. A mesura que la seva obra es difon, augmenten els estudis sobre la seva trajectòria i rep reconeixements públics: el 1987 és proposat com a candidat al Premi Nobel pel PEN Club i el 1989 rep la Creu de Sant Jordi.

Quan es troba en un moment altíssim de creativitat i dedicació, un càncer detectat dos mesos abans posa fi a la seva vida el 20 de juliol de 1996, en una clínica de Palma. Deixa una obra densa, reflexiva i exigent, que continua viva gràcies a la seva capacitat d’interrogar la condició humana amb lucidesa i sensibilitat. La seva veu, tanmateix, manté una presència constant en el panorama literari i confirma Miquel Àngel Riera com un dels autors més significatius de la literatura catalana contemporània.