Joan Alcover

Entre 1869 i 1878 es traslladà a Barcelona per estudiar la carrera de Dret. Allí connectà amb la xarxa literària i participà activament en les tertúlies que organitzava a casa seva el poeta Marià Aguiló. De retorn a Mallorca, hi exercí professionalment com a relator i magistrat a l’Audiència de Palma, alhora que s’anà consolidant com una figura de referència en l’àmbit de les lletres i la vida cultural de l’illa. Va tenir una certa implicació en política, primer com a regidor i més endavant com a diputat a les Corts. Però fou en l’àmbit literari on excel·lí la seva aportació i rellevància.

Tot i iniciar-se en l’escriptura de manera bilingüe, debutà com a poeta l’any 1887 amb la publicació del primer recull de Poesías, al qual seguirien altres tres llibres de versos en castellà; mentrestant, ja conrava la poesia en llengua catalana, amb poemes com “La creu”, que fou premiat als Jocs Florals de Barcelona l’any 1888 o, una mica més endavant, “La llengua pàtria”, publicat a la revista La Roqueta i expressió del seu tomb cap a la llengua catalana. Aquest gir s’anà alimentant de circumstàncies literàries i personals, fins a culminar l’any 1909 amb la publicació del recull Cap al tard, tota una fita en la història de la poesia catalana.

Prenent el relleu a Josep M. Quadrado, acollí al saló d’aquesta casa la tertúlia dominical que fou centre neuràlgic de la intel·lectualitat de l’època, tot rebent tant els autors mallorquins com els que visitaven l’illa. Des d’aquí, Alcover exercia el seu influx arreu dels territoris de parla catalana, alhora que bastia una obra poètica immensa, continguda en només tres llibres de poemes. El llegat de l’autor és una paraula plenament vigent i viva.

Contrari al corrent de l’art per l’art, als simbolistes i als parnassians, Alcover considera que l’artista no ha d’adoptar una actitud gens acadèmica, verista i vitalista ni, tampoc, un punt de partida contemplatiu. Es mostra partidari de la unió entre l’art i la vida, i rebutja l’art elitista, que proposa substituir per un de popular, essencialment humà i útil. Defensa també l’espontaneïtat expressiva, sense abandonar, però, el domini de la tècnica i la cura en el llenguatge. Tots aquests postulats els veiem reflectits en la seva obra poètica, basada en la sinceritat i en la claredat i el rigor formal.

En aquesta línia s’emmarquen els postulats lingüístics que l’autor fixa en el text “La llengua materna”, llegit a Palma el 1903, i refermat amb la seva aportació l’any 1906 en el primer congrés de la Llengua Catalana a Barcelona, que titulà: “La llengua catalana és entre nosaltres l’única expressió possible de l’escriptor-artista”.

Entre 1887 i 1901 publica quatre llibres de versos en castellà, que obtenen bons elogis d’autors com Menéndez y Pelayo, Juan Valera i Blanco García, però no el duen a assolir cap lloc destacat en les lletres castellanes. La d’aquests anys és una poesia castellana impostada, marcada per una certa buidor i superficialitat. Reflecteix la mentalitat de la societat de l’època, burocràtica i mediocre, i més que l’autèntica expressió artística, sembla perseguir el prestigi social i literari. La del poeta burgès, que llargament s’havia abocat a una poètica insípida i enginyosa, fins que en el tombant de la maduresa descobreix la veu de la sinceritat.

El poeta de saló que emulava Bécquer o Campoamor dona pas amb el tombant de segle al poeta autèntic, que escriu amb consciència del lloc i del moment històric on viu: és l’autor que l’any 1903, al saló del Gran Hotel de Palma, llegeix els versos immortals del poema “La Balanguera”; l’escriptor que dona veu als paisatges humans de la Serra de Tramuntana; el poeta que, en ubicar el Jo al bell mig de la seva veu poètica, es col·loca en el centre de la poesia moderna en llengua catalana. En els seus versos hi ressonen ben destil·lades algunes influències de la millor poesia europea, en especial de Leopardi, Hugo o Carducci.

Dins el paisatge, l’arbre és un dels elements més recurrents, de manera que Alcover enllaça, així, amb la tradició poètica iniciada per Pons i Gallarza i “L’olivera mallorquina”, i continuada per Costa i Llobera i “El pi de Formentor”. El significat de l’arbre, però, no és unívoc. De vegades, com a “Cançó dels pins”, remet a llibertat; d’altres simbolitza la permanència, la perennitat, i s’oposa a la caducitat de la vida, com a “La relíquia”. A “Desolació”, el poeta, per expressar el dolor per les morts que l’assetgen, s’identifica amb un arbre esbrancat, l’arrel del qual, tanmateix, esdevé signe de permanència; a “La Balanguera”, la soca que es va enfilant representa el poble que, partint de la tradició, és capaç de projectar-se cap al futur.

Joan Alcover no sols proclama la teoria poètica de l’art humà, sinó que l’exerceix plenament. La seva tragèdia personal s’inicia amb la mort de la primera esposa, Rosa Pujol, el 1887. Poc després, moren dos fills: Teresa, de tuberculosi (1901), i Pere, de tifus (1905). I, encara, en fatídica jornada de 1919, altres dos fills: Maria a Palma i Gaietà a Barcelona. Però Alcover, en lloc de revoltar-se contra el dolor, l’assumeix i el transforma en matèria poètica.

S’inicia, aleshores, la metamorfosi de l’home i de l’escriptor. La poesia més trivial dels anys anteriors dona pas a una de més íntima i sincera, per a la qual no li serveix tampoc, com a vehicle d’expressió, una llengua aliena a la seva. «Arribaren per a mi les hores tràgiques que precipiten la maduresa de la vida i ens donen d’ella un sentit més alt i seriós. Amb la crisi de l’home va coincidir la crisi de l’artista. I llavors tota parla que no fos la materna va refusar-se ja al llavi febrosenc, com el contacte de quelcom inexpressiu, fred i mecànic», va escriure Alcover, refermant la seva adscripció definitiva a la poesia en llengua catalana.

Ara és el poeta de la sinceritat, i la literatura es converteix en l’únic instrument vàlid per expressar el seu dolor, combatre la mort i preservar la memòria dels que ja no hi són: «sens jo, res parlaria de la meitat que em manca; jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort». En els seus versos es desplega un repertori afinadíssim amb tots els matisos del dolor i el plany.

Amic cordial d’Antoni Maura, Alcover entrà a les files del Partit Liberal, que aleshores Maura presidia. El 1879 fou elegit regidor de l’Ajuntament de Palma, després diputat provincial i, el 1893, diputat a les Corts espanyoles. La seva estada a Madrid com a diputat va ser breu, i aviat va tornar a Palma i va abandonar l’exercici de la política. A partir de llavors, l’adhesió a la política de Maura fou purament formal i s’anà refredant a mesura que Joan Alcover s’aproximava al catalanisme polític i, concretament, a la Lliga Regionalista. Tot i això, va mantenir-se sempre fidel a l’amistat que l’unia amb Antoni Maura: n’és una mostra el poema “El ginebró”, que dedica al polític quan aquest es troba en un moment crític de la seva carrera.

Com a home públic, cal destacar la seva constant participació en la vida cultural, impartint conferències i discursos que fixaren el relleu de moltes altres figures del seu temps, com Santiago Rusiñol o Miquel dels Sants Oliver. Molts dels seus parlaments públics eren recollits en les pàgines de la premsa i revistes d’arreu, a més dels articles que va escriure per a periòdics com La Vanguardia —per petició expressa i reiterada del seu director, Agustí Calvet, Gaziel— o aparicions en premsa internacional —habitualment fruit de les gestions del seu bon amic Joan Estelrich.

En l’àmbit estrictament literari, Alcover gaudí també d’una posició privilegiada, ocupant espais de poder en guardons tan destacats com els Jocs Florals de Barcelona i d’altres ciutats —València, Lleida, Girona—, on fou convidat a exercir de mantenidor o president, amb una capacitat de decisió sobre els veredictes que queda ben expressa en les incomptables peticions de favor i recomanació que rebia a través de correspondència.

La gran diversitat d’ideologies que s’aplegava en aquest saló convivia amb tota concòrdia gràcies a la placidesa que transmetia l’espai i al mateix caràcter conciliador de l’amfitrió: «El salonet de Joan Alcover», afirmà Llorenç Riber, «era petit, però ordenat i pulcre, com la seva persona o com una de les seves estrofes».

En el llegat documental de l’escriptor queda manifesta la xarxa de relacions literàries i culturals que mantingué l’autor, com una extensió de les converses iniciades en aquesta cambra. Als coetanis ja esmentats —Miquel Costa i Llobera, Miquel Ferrà, Llorenç Riber, Mn. Antoni Maria Alcover— caldria afegir-ne molts d’altres, com Maria Antònia Salvà, absent d’aquesta tertúlia íntegrament masculina; o una llarga nòmina d’escriptors catalans, espanyols i traductors a altres llengües.

L’origen del poema cal cercar-lo en la citació inicial amb què Alcover el publicà a la revista Catalunya, l’any 1903: els dos primers versos d’una cançó tradicional mallorquina, recollida en el cançoner popular de Rafel Ginard: «La balenguera fila, fila, / la balenguera filarà, / posau foc a sa caldera, / sa caldera bullirà». La referència és coherent amb tantes altres que consten en la poètica d’Alcover d’aquests anys, com en el cas del ‘Copeo’ que precedeix el poema “La Serra”, que expressa la cura de l’autor per enllaçar la modernitat amb la tradició a través dels seus versos.

En el cas de “La Balanguera”, aquest enllaç va molt més enllà de la citació. El poeta hi concilia elements ben diversos: el mot ‘balanguera’ procedeix del francès ‘boulangere’, assimilat al català com a ‘bolangera’ i popularitzat en forma de dansa en rotlo que es localitza en nombroses localitats de Catalunya, València, i també Mallorca. Així ho recull el diccionari Alcover-Moll, assenyalant també el vincle d’aquest mot amb la glosa mallorquina i el poema de Joan Alcover.

D’altra banda, la protagonista de la cançó, una pagesa vella amb atribucions màgiques o fantasioses, es transforma en el poema en un personatge misteriós i simbòlic, una parca popular que fila el destí de la vida individual i col·lectiva del poble, enllaçant amb les tres moires de la tradició clàssica, immortalitzades en les ‘Metamorfosis’ d’Ovidi i en tantes formulacions plàstiques en la història de l’art.

La potència del poema fou reconeguda des de la primera audició, com deixà escrit Miquel dels Sants Oliver aquell mateix any: «Conté una encarnació de l’espècie, de la raça, que absorbeix allò individual i transitori, i a l’existència perdurable de la qual hi cooperen la mort i la vida... La visió simultània del present i el futur, en profund sentit de resignació i esperança que batega en les estrofes, l’emoció, que comunica el calfred i humiteja els ulls; tot recorda i emula en la felicíssima poesia d’Alcover el millor de la noble inspiració de Schiller i les fondes vibracions del poema ‘La Campana’.» A més d’aquesta referència, és innegable també la influència del poema ‘Il sabato del villagio’ de Giacomo Leopardi.