De glosar, jo en sé molt poc, però em pens que ho provaré. Vull provar si glosaré s’eixida que vàrem fer per ses festes de Sant Roc. Fins i tot jo mateix trob que no tenim es cap bé. Es dissabte ja quedàrem entesos per anar a mar; tots dos vàrem preparar lo que més necessitàvem, perque ja consideràvem que, si no hi duen, no hi ha. Lo endemà, ben dematí, mos n’anàrem ben xarpats, es calçons arromangats, riguent riguent, p’es camí. Com arribàrem puc dir que ja estàvem mig cansats. Erem cinc de companyia i else vui anomenar; no me puc equivocar perquè tots los coneixia: En Jaume “Faro” hi havia; va esser es qui més vaig notar. També hi ’via En Pep Butler, En Sineu i En Molinet. Tots mos férem es cap net i va anar de lo més bé. En Pere Murtó també jugava an es canonet. I mos vàrem devertir per sa vorera de mar. Llavò vàrem fer un dinar, -més bo!-d’arròs amb coní. Només mos faltava es vi per porer-mos engatar. Teníem sindris, melons, pomes i reims per menjar; de cert puc assegurar que quedàrem ben redons: que havíem mester estalons per porer-mos agontar. Va esser un dinar devertit; tots triàvem ses taiades; venga bones forquetades, i qualcú hi va posar es dits. quan el vàrem ’ver paït, ja eren les deu tocades. I després d’haver dinat, parlàrem d’anar a dormir, emperò mos succeí que es comptes surten errats: estàvem enrevoltats d’al•lotes en remolí. Mos ’fluixàrem de sa sesta i començam a jugar per s’arena, i puc contar que va esser grosa sa festa i devers mitjan capvespre ningú poria passar. S’aplegaren esquadrons per aquella cordillera; no hi havia cap femella que no anàs de genoions: pareixien conions qui volen fer lloriguera. Jo estava amb sa panxa inflada, i era de riure i cridar. Llavò, un ball vàrem aramr devers ca Na Regalada. Es ballar a mi no m’agrada, però m’agrada es mirar D’aquest ball jo me’n cuidava i va anar de lo més bé. No hi havia grafoler, ni ningú se desmandava; sortia es qui li tocava; es així que ho han de fer. Abantes d’estar cansats, aquell ball se va acabar, perque em varen demanar de ballar un poc d’aferrats; com varen haver enrengat, tota la gent va buidar. Per s’arenal, molts nedaven amb uns calçonets retxats, i altres de ben despuiats per dins la mar també estaven. Corrien i botejaven com a cavalls desbocats. Qualqun, moltet nedador, se feia un poc massa enllà. Es qui no sabia nedar no es movia d’un cocó. Hi hagué en Pep Murtó qui molts de capficons pegà. Partia ben afuat i pegava capficó. Vos promet que En Pep Murtó de s’aigo no té feredat i se gosa tapar es cap, es turmells i es garró. Germans, si tenc de dir ver, a jo molt me va agradar: tant vaig riure per allà que pensava esbutzar-mè. Si Déu ho vol i pot ser, l’any qui ve hi vui tornar. Encara no he acabat de contar tota sa festa. A devers les nou d’es vespre vàrem fer un desbarat: partírem per S’Heretat jo i un altre fluix de testa. Per ventura, tal vegada, pocs qui féssem tal camí. De Sa Torre vaig fugir per anar a Cala-Ratjada, sense tenir-hi posada! Trob que val es pensar-hí! Perque no teníem carro, a peu vàrem envestir sense sebre es camí, per S’Heretat, jo i En Faro. Fumant fumant un xigarro, en vàrem ’ribar a sortir. Es jovent no té es cap bé, creis-me; per cert que és així. De noltros dos puc dir lo que mos succeigué: vàrem trobar un garriguer i mos acompanyà un bocí. Fins a sa caseta anàrem i un poc d’aigo mos donà. Jo el vaig convidar a fumar i després continuàrem. D’arribar tots dos frissàvem però sa son mos guanyà. Tant de caminar, estàvem morts de son i ben cansats, amb sos uis aclucats, amb penes mos remenàven. No rèiem ni conversàvem: par que mos ’guessen tupats. Sa son mos va doblegar i, sortint d’es carreró, trobàrem un garrigó i mos vàrem ajaçar. Malament vàrem estar, creis-mè, que explic sa raó. Vàrem estar molt rostits, m’hi trobava i ho puc dir, i lo endemà dematí teníem ets ossos cruixits; mos ’xecàrem malsofrits, per tornar seguir es camí. Quan vàrem tornar partir, e sol ja encalentia, o les set i un bocí. Tanta sort vàrem tenir que es xaloc mos perseguia! Anant a Cala Ratjada, p’es Carregador passàrem. Vos ’segur que, com ’ribàrem, dúiem prima sa panxada, només de pa i sobrassada i un poc de reim que compràrem. Creguts de trobar festada, ben al contrari va esser. Corregudes no hi va haver enguany, a Cala Ratjada, i jo, qui es córrer m’agrada, no vaig porer esbravar-mè Mos n’anàrem a fer sesta, quatre o cinc, davall un pi. Com mos ‘xecàrem, puc dir que era sa part d’es capvespre. I ben prompte hauré acabat de contar lo succeït. Lo que va esser divertit va esser es palo ensabonat. Hi havia un paper aficat i el vaig veure llevar un pic. Es sol ja se feia avall; noltros ’víem de fugir. No teníem, per venir, ase ni mul ni cavall; mos afluixàrem d’es ball; i la vàrem avenir. En Geneca mos digué: -Si voleu venir colcant, caminau davant, davant; p’es camí vos ’gafaré, i amb so carro vos duré fins a Artà. Serà un instant.- He acabada sa glosera i don fi a sa glosada: ’nàrem a Cala Ratjada, a peu, fins a Capdepera. Però el qui frissa i espera no està bé dins cap posada. Allà estàrem esperant que vengués es carreter. Llavó un homo me digué: -En Geneca ja és davant!- Després d’haver esperat tant això mos succeïgué. De festa estàvem redons i també de caminar. Li tornàrem acopar, més inflats que dos urons! Com fórem dins Sos Carbons, En Geneca mos ‘gafà. El qui va dir “És davant”, ho va dir i no ho sabia. ¿Sabeu què mereixeria? Fos sucat d’un elefant, perquè enganar-mós de tant és jugar sa picardia. Al punt que vàrem pujar mos va anar de lo més bé. Com arribàrem, diré que les deu varen tocar. Jo som natural d’Artà: me diuen Ramon Butler.