Demà, tenc intencions d’anar-me’n a confessar i desig de combregar, si ve dispost del Senyor. Aquesta comunió voldria que em profitàs i que el meu cor inflamàs i el deixàs sense temor. A lo endemàdematí d’es llit me vaig aixecar. Tot d’una me vaig senyar: -Senyor, siau sempre amb mi, que em tenc d’anar a confessar.- Com dins l’església entrí, un Pare vaig encontrar, i li vaig dir bonament si em volia confessar. -Sí, fieta, si Déu ho vol, que som ministre de Déu i estic en el manar teu per servir-te de consol.- Com vaig esser a sa porteta, qui em començava a senyar, ell me va dir: -Joveneta, en voler, pots començar. Si penedida tu véns i amb mi t’has de confessar, prepara els deu manaments que Déu t’ha dats a guardar. Los deu manaments que sé i Déu m’ha dats a guardar, tots los he anat rompent, causa d’un pastor amar. A lo primer, li diré que n’he estada malcriada, prque no he volgut creure a mon pare i a mumare. A lo segon, li diré que no rés amb devoció, perquè pos atenció pensant per on el veuré. A lo tercer he desitjada més de quatre pics la mort. Jo no tendría conhort si em veia d’ell departada. A lo quart, jo he robat a tothom lo que he pogut, i ho duia a sa veïnada del meu pastoret volgut. Per quint, Pare confessor (que el Bon Jesús li ajud!), en les seves joventuts, ¿vostè va conèixer amor? -Deixa anar mes joventuts, que jo ja no hi vull pensar; d’ençà que los hàbits duc, s’amor vaig renunciar! -Pare, ja estic ocnfessada; me don l’absolució, amb bona devoció, que trob que la m’he guanyada. -Garrida, vés en bona hora, i no hi torns altra vegada, que jo som aquell pastor de qui estàs enamorada. -Ara saps secretament de lo que m’he confessada; tu coneis lo meu intent; la mort ja me té citada.- La jove se va morir, de dolor va reventar. Alerta podeu estar que no vos ne prenga així!